Saltar al contingut Saltar a la navegació Informació de contacte

Les Caramelles de Ponts

Com a  mínim, per la documentació que s’ha trobat es remunta al primer decenni del segle XX,  i segons Francesc X. Montanyà i Santamaria, amb anterioritat a dit període la celebració en qüestió només tenia lloc de tant en quant. L’any 1909, se’n van fer unes de ben sonades, com bé ho explica el corresponsal Antoni Gili a l’El Ideal, en què manifesta que gràcies a la iniciativa de la joventut local aquell any es va reprendre la celebració de la festa a la població, per a la qual es contractà els serveis d’una banda musical d’Organyà que acompanyà els cantaires que foren dirigits pel músic Sr. Fornell. També el Diario de Lérida fa esment d’aquesta diada de Pasqua, afegint que en el seu decurs Antoni Samarra i Tugues fou l’escollit per l’entitat Joventut Pontsicana per portar –muntat a cavall– l’estendard identificatiu  dels 80 caramellaires que hi van prendre part, com ho corrobora una instantània que es conserva i que probablement és de l’autoria de Joan Salvia i Civit. 

Sabem també que el 1910 es tornaren a fer, en aquesta ocasió sota els auspicis del Centre Catòlic i en tingué cura de llur direcció el reverend mossèn Marfany. De les celebrades el 1918 hi ha constància que foren dirigides per Jaume Llinàs, i el 1921 se’n van fer de nou. Tot fa pensar però,  que en el decurs dels anys vint i trenta no hi hagué massa continuïtat, i tal com passava antigament, només se’n feia de tant en tant. Després d’uns anys de sequera cantaire a l’hora de celebrar la Pasqua, el 1940 se’n tornà a fer, coincidint amb l’acabament de la maltempsada. Les dirigí Jaume Sordé i Vidal i foren organitzades amb esperit d’intent de reconciliació entre els pontsicans. El 1943 se’n tornà a fer, i els 71 cantaires que hi participaren foren dirigits novament pel mateix mestre Sordé, qui també portà la batuta de les de 1950 i les de 1952, any en què tingueren lloc unes de les més espectaculars de la historia caramellística del poble, ja que hi participaren més de 200 cantaires. El repertori que interpretaren, acompanyats per l'orquestra Amorós, incloïa dos temes dedicats a Ponts: "Himne a Ponts" i "Saludem el bon temps". 

El 1957 n'hi hagué novament, així com l’any següent, en què Lluís Maig va tenir cura de la direcció i s’hi incorporà un element nou, una carrossa acompanyava els caramellaires. El 1967 foren dirigides per Jaume Torrades i comptaren amb la participació de 115 cantaires, que també s'acompanyaven d'una carrossa. És remarcable el fet d’haver comptat amb el concurs de gairebé tot el jovent del poble. El 1971 també n'hi hagué, així com el 1986, en que el alumnes de 8è de Bàsica en foren protagonistes. El 1994 hi van prendre part els alumnes de l'escola d'EGB, que foren
dirigits per Antoni Sánchez, i el 1995, també els alumnes d’EGB, dirigits per Miquel Reig, foren els cantaires.

20 anys de caramelles


Tret dels dos anys que la maleïda pandèmia ho ha impedit, en el decurs del període de 1999 a 2022, a Ponts s’han estat fent caramelles de manera ininterrompuda. Per les dades que posseïm aquest ha estat el cicle més llarg durant el que –continuadament –se n’ha portat a terme. 

S’inicià un ‘gloriós’ 4 d'abril de 1999 i com corresponia per l’esdeveniment que suposava, va tenir lloc sota un cel esplendorós, digne de la celebració de la Pasqua. Una munió de cantaires, dirigits per Lluis Guzmán, ornamentaren els carrers i places de la vila amb els seus càntics, acompanyats de "ballestaires" "antenaires", i tal com ja es feia antigament, es tornà a despenjar un xai des de la Casa de la Vila destinat a l’agrupació creada amb l’ànim de mantenir les tradicions. La revifalla de les caramelles a Ponts va ser possible gràcies a l’empara de l’AMPA i a la col·laboració d’alguns pontsicans, com és el cas de Xavier Jou, que fou qui va fabricar la ballesta que s’estrenà aquell primer any de la represa caramellaire. També va col·laborar-hi Miquel Olivart i Aurora Molina, que va fer l’estendard. Entre els factòtums de la constitució del grup cal fer esment de Joan Caballol, Roser Vilella, Josep M. Trilla, Isidre Villaró, Tere Salvador i Anna Vidal.

En el decurs del període s’han succeït diversos directors: Lluís Guzmán, Narcís Cercós, Bernat Bonjorn, Xavier Palà i Jordi Bernaus. En tots aquests anys, degut a l’altruïsme que caracteritza l’empresa, una de les dificultats a la que han hagut de fer front és la precarietat econòmica,que ha esdevingut gairebé endèmica.

Tot i així se n’han sortit... Hi ha però qui encara recorda un d’aquells àpats tradicionals que celebren anualment...Estaven reunits en un restaurant de Ponts, i a l’hora de pagar no van poder fer front a la totalitat de l’import de la manduca, ja que amb el que n’havien obtingut –10.000 pessetes – per la venda del corder amb que l’Ajuntament els havia obsequiat, no n’hi va haver prou. A partir d’aleshores s’optà per celebrar la trobada anual al Parc de la Roca el Call.

Text: Jordi Vidal